Lira d'Iris 28 Feb

Notes del director "Lira d'Iris"

Descargar partitura

Es difícil trobar com explicar aquesta obra sense entrar en formalismes i tecnicismes que poc o res interesen als instrumentistes, pero vaig a intentar comentar algunes coses que pots destacar de l'obra i que pots explicar fácilment.

L'obra és a mode de Poema Simfònic, molt lliure amb la seua forma. Els temes van entrellaçant-se i contrapuntejant, amb una evolució continua. No hi ha cap repetició, no hi ha reexposicions, pareix com si tot apareguera de nou, com si tot fos la primera volta, però la realitat és que tot està desde el principi, tot es un "triangle" temàtic i tonal.

Són tres els temes principals i tres les tonalitats. Un triangle perfecte, d'unió i al mateix temps de contrast. Ab-C-E, tres tonalitats a distancia de tercera major, formen aquest nexe tonal, un entramat complementat equilibrat per a l'aparició de cada tema.

L'obra es un recorregut de colors, un "arc iris" de llum. Es eixa la manera de tocar "Lira d'Iris" amb el joc de la llum i dels colors sempre present. Comença fosca, i poc a poc va agafant llum, fins el climax final.

Es molt important el "fondo" de l'obra, la textura en l'instrumentació de cada moment, allò que pasa i l'oit no li dona importancia és realment lo més important de Lira d'Iris, i no tant els temes o les melodies, perque en eixos planos ocults està l'encant d'aquesta obra. Un tema comença, amb un sabor, amb un color, amb un sentiment i poc a poc, de forma camaleonica, acaba siguent algo totalment diferent al principi.

La tematica, son tres temes molt coneguts per al poble de Sagunt, però la idea no es ubicar-los en el seu lloc natural, més be, el contrari, desubicar-los per a buscar en l'oient la sorpresa. Imagineu-vos els temes de Valencia, el Fallero i Paquito el Xocolatero, fora de la forma de pasodoble, i totalment desenfocats de la seua apariencia coneguda. Eixa és la idea de "Lira d'Iris", confundir l'oient que sap estar escoltant alguna cosa que coneix però que quan se'n adona, ha passat i està en altre lloc, preguntat-se de nou "i aço, a que me sona?"

Buscar l'originalitat es molt difícil, buscar que algo teu sone a nou pot crear una ansietat que te faça arriscar més del conter i sols per ser diferent buscar l'artifici indiscriminat. Es més facil, algo ja conegut, desenfocar-ho, cambiar amb tots els mitjans compositius posibles un "tema" conegut i que parega nou, original. Eixa es la idea compositiva de "Lira d'Iris".

A mi m'agrada moltisim alguns detalls que poden passar desapercebut. Primer el doble final. La Coda es repeteix dos voltes, la primera compas 316-323 on pareix que Do major siga la tonica final. Pero no, es Mi, en el final de l'obra l'ultima tonica.

Altra cosa que m'agrada molt es tam-tam del compas 334, que obri la sonoritat de la banda i camvia el sabor melancolic i trist de la primera part del cant de l'himne del patrons a la part més "marcial" i d'estil "anglés" a partir d'ahí amb les trompetes com a protagonistes.

La part del "Funebre", és l'unica part que s'escolta un troset de la meua música, la marxa de la "Vera Creu", es sense dubte per a mi, la part mes emocionant, l'unica part descriptiva, que intenta ubicar-mos en els carrers de Sagunt, amb el pas de la processó de Divendres Sant.

Vents del Garbí 28 Feb

Relat històric simfònic

Descargar partitura

Vents del Garbí és una obra inspirada en la història del poble d’Estivella, estretament lligada a la muntanya més emblemàtica de la Serra Calderona, el Garbí.

Aquest relat històric-simfònic s’inicia amb una vista panoràmica de la vall, amb una instrumentació colorista, metàfora de l’ambient natural i de vida del poble d’Estivella. És per això que ja en aquest moment s’avancen aquells que seran els motius principals de l’obra donant pas al tema més important, “Vents del Garbí”. Aquest tema central és l’eix d’unió que cohesiona tot el relat des de l’inici fins el final de l’obra. En ell s’evoca la vitalitat i l’alegria d’Estivella i la seua gent.

Una vegada situats, la música ens trasllada al passat històric del poble. No en va, l’autor utilitza un solo de timbal, per portar-nos als orígens d’Estivella: els assentaments íbers. Des d’aleshores, la falda del Garbí i, més concretament, el paratge de Beselga -del qual es creu que va ser l'origen de la població d'Estivella-, es va convertir en un lloc privilegiat per al control de la vall, com ho confirma l’ús estratègic que d’ell n’han fet les diferents civilitzacions que l’han poblat i que li han donat forma.

“L’estiba de Murbiter”, tema introduït pel solo de trompeta, transmet amb un caràcter legato la tranquil·litat que durant molt temps va regnar en aquesta zona.

Una de les cultures que més rellevància ha tingut al passat del poble d’Estivella és l'àrab. Beselga va ser musulmana durant molts anys. “La Reconquesta 1248” recorda que després de la victòria del rei cristià Jaume I, els musulmans continuaren vivint a Beselga. Començava així una convivència entre cultures no sempre lliure de tensions.

El “discurs” del trombó, subratllat pels timbals, representa l’ambició dels senyors cristians per fer-se respectar entre la població musulmana. Tot i això, la vida a Beselga es continuava regint pels costums àrabs. La intervenció del soprano i el posterior diàleg amb el clarinet i la flauta il·lustren la queixa de la població musulmana davant la creixent repressió cristiana.

“El Castell de Biselcam” ens mostra aquest mestissatge entre cristians i musulmans mitjançant la superposició de diferents plànols melòdics. Sobre una marxa mora van apareixent altres elements de contrast que evoquen la presència cristiana i que cada vegada agafen més intensitat i protagonisme, en detriment de la melodia àrab.

Des dels seus orígens sempre hi ha hagut un aspecte molt present en la història del poble d’Estivella: l’estreta relació que ha mantingut i encara manté amb els elements naturals que l’envolten, entre ells “La Font de Barraix”. L’aigua ha estat de vital importància per a una població que durant anys ha comptat amb l’agricultura com a principal mitjà de subsistència. 

Però si hi ha un element natural del qual Estivella és inseparable aquest és el Garbí. Aquesta muntanya ha marcat la història i les tradicions del poble, sobretot des que a dalt del cim es va situar la Santa Creu del Garbí, una creu de la qual es diu que guarda en el seu interior un lignum crucis, és a dir, un fragment de la "Vera Creu" en què va morir Jesucrist.

Aquesta creu ha donat al poble d'Estivella una de les històries transmeses de generació en generació i que encara avui sobreviu. Es conta que la tranquil·litat de la vall es va veure sobtadament trencada per "L'incendi del Garbí". En aquest moment de tensió i caos, la música rememora aquells fets: se succeeixen les flames, la fusta es crema, les campanes alerten de l'incendi, la gent del poble crida a foc i apareixen, mentrestant, elements que recorden que el motiu principal de l'obra, el Garbí, està en perill.

"La Santa Creu del Garbí" estava a punt de cremar-se. El solo de trompa és el lament de la muntanya, extret del tema central de l'obra. L'acompanya el ritme dels tambors que, si bé conté una essència fúnebre, també acull l'esperit inconformista i de lluita del poble per salvar la Santa Creu.

La força amb què cremava el foc feia va qualsevol intent de frenar el seu avanç i el poble, impotent, es va encomanar a la Santa Creu del Garbí. Les oracions del "Sant Déu, Sant fort, Sant immortal" van tenir resposta, es va produir el miracle i l'incendi va perdre potència fins apagar-se. La banda, emulant el poble d'Estivella, entona l'oració d'agraïment a la Santa Creu que ha salvat la vall, la muntanya, el Garbí.

Alliberat el poble de la tragèdia, l'obra recupera el tema principal. "Vents del Garbí" recobra la vitalitat i la riquesa de l'entorn d'Estivella, al temps que prepara la coda final. Ja en la tonalitat principal, "Glòria a Estivella" mescla el tema central de l'obra i l'himne dedicat a la població. Se succeeixen, llavors, tots els motius que han conformat el relat, fent un repàs simfònic per la història d'Estivella i la muntanya del Garbí.

Situació i relació de les cites:

c. 17- “Vents del Garbí”

c. 73- “L'estiba de Murbiter”

c. 95- “La Reconquesta 1248”

c. 141- “El castell de Biselcam”

c. 193- “La Font de Barraix”

c. 237- “L'incendi del Garbí”

c. 251- “La Santa Creu del Garbí”

c. 279- “Sant Deu, Sant fort, Sant immortal”

c. 300- “Vents del Garbí”

c. 321- “Glòria a Estivella”

Sonata para trompa y piano 26 Feb
Published in Música de cámara

Sonata dodecafónica per a trompa i piano.

Descargar partitura

Basada en la serie dodecafónica dalt escrita, aquesta obra està construida utilitzant harmonies per quartes.

El tema es va desemvolupant, com si d’una metamorfosis es tractara, adquirint diferents contorns, donant la impresió de continua evolució.

De la serie dodecafònic, estan extrets també, tres tetracordos, que adquiriexen forma temática i que també estan utilitzats en diferents acompanyaments i per a la formació d’acords i contrapunts.

El tractament del piano, és en general molt contrapuntistic, havent així i tot, moltes seccions o parts, on la textura és clarament de melodía acompanyada.

Una obra de dificultat alta, tant per al pianista com per al trompista, per la gran quantitat d’alteracions accidentals i els molts jocs de poliritmies que dificulten el engranatge de totes les seues parts.

 

Fosiles “Vegetales” de Naturalezas muertas 21 Feb
Published in Otros

Esta basada en la serie de 8 notas, serie b.0=(0-2-3-5-6-7-9-11).

Comienza la flauta con el tema de la serie b.0 en su registro mas grave. Esta serie b.0 aparece 4 veces consecutivas, las primeras tres veces por la flauta y la última por el clarinete.
A modo de canon y desplazado un tiempo de negra, entra el oboe en el compás 4 con la serie b.7 (transposición a la quinta justa) con acompañamiento de piano con la serie b.0
 
Al compas 5 todo el quinteto de viento cambia de textura y de serie, mientras el piano acompaña con la serie original, con un obstinato en la parte aguda de las primeras alturas de cada uno de los tetracordos resultantes de la serie b.0, es decir, las alturas (0-11) mientras la parte grave completa las restantes alturas.
 
La tercera serie que aparece es la serie b.11 (seria la primera nota si partimos la serie en dos tetracordos), primer tetracordo (0-3-2-5) y segundo tetracordo (11-7-9-6) y es presentada por primera vez por la trompa en el compás 8.
 
En este compas aparecen tres series a la vez (b.0-b.7 y b.11) con una textura instrumental muy canónica y contrapuntística, tanto rítmica como melódicamente.
 
En el compas 9 la serie b.7 aparece con el clarinete y finaliza con el oboe y la flauta. En esta parte, las series aparecen fragmentadas, aunque siempre son resueltas en su totalidad.
 
Algunas escalas del piano y el clarinete están basadas en las series b.0 y b.7 ordenadas ascendente o descendentemente, con la totalidad de notas que las forman.
 
En el compas 11, suena verticalizada la serie b.7, con desplazamiento de alguna de las notas y repetición por parte del piano de dos de las alturas de la serie (3-6).
 
La siguiente transposición es la serie i.9 (inversa) con el tema en el piano y repetida dos veces. Esta sección acaba con la serie b.3.
 
En el compas 15 suena verticalizada de nuevo la serie b.3 para crear el climax de la obra y preparar el final.
 
Los últimos tres compases vuelve a tocarse la serie b.0, con todos los instrumentos, piano (altura 0), flauta (altura 2-3-5) y el tutti las restantes alturas (11-7-9-6).
 
	
	
Análisis Suite de ballet (Grandes dimensiones) 21 Feb
Published in Armonía y Análisis

El sonido de La Suite de ballet es de un grado de contraste importante. Un lenguaje instrumental sencillo, sin necesidad de grandes exigencias en la utilización de las tesituras extremas, ni de pasajes artificiosos, pocos aderezos melódicos, para un lenguaje instrumental franco y espontáneo. Eso sí, minucioso trabajo de color, con la búsqueda de todas las combinaciones tímbricas entre los instrumentos de la banda, como el color gris de la Introducción, la opacidad de esos timbres colocados en homofonía, robustos, con la melodía de notas repetidas que dan una sensación de aun más corpulencia pero con un ímpetu asombroso de avance y evolución.

La verdadera misión del director es encontrar con sus emociones aquello que no está escrito en el pentagrama y saber transmitirlo a su orquesta...

la del compositor evitar ser descubierto... 

Josep Miquel

Últimos Posts



Contacto

JoomShaper